DR. SLUMP 1
(1980)

Guió i dibuix :
Akira Toriyama

Editorial:
Planeta Cómic
(2022)

Col.lecció:
Dr. Slump.
Ediició definitiva
en català

Núm: 01

Pàgines: 250

Escriure una ressenya sobre qualsevol obra és òbviament una tasca que ha de ser objectiva però a vegades això resulta difícil i en algunes ocasions francament impossible. Això es deu a que l’obra en qüestió ha resultat cabdal per al qui us escriu aquestes paraules. Potser transcendent en alguns casos o potser perquè va marcar una època vital. I aquest és el punt que voldria recalcar quan llegiu — si voleu— les següents línies.

I és que la sèrie d’animació del Dr. Slump (no el present còmic) va arribar per primera vegada a  les pantalles de la televisió pública catalana quan un servidor tenia catorze anys i es clar, li va marcar de per vida. Penseu-hi: Un adolescent que flipava veient uns personatges estrambòtics, surrealistes, en clau de comèdia, amb ingredients de ciència-ficció i sobretot molt passats de voltes. A la ment em venen companys de classe de COU (anys més tard) botant pels passadissos mentre anaven cridant: “Oyó, oyó”. Tot el que va representar el Dr. Slump per aquesta edat poca-solta que tens entre els 14 i els 48 anys es queda per sempre. I és que l’enorme tasca de doblatge que van fer a TV3 encara la tinc al cap i quan llegeixo el còmic actual m’és impossible treure’m aquelles veus que em van guiar durant l’adolescència.

Ara, trenta- cinc anys després d’aquella primera emissió en català per televisió, per fi una editorial s’ha decidit de publicar l’edició definitiva en català (després que sortís fa un temps en castellà, per tant, tard) i no m’he pogut resistir a comprar-la per tornar a riure amb en Sembei Norimak, i a enamorar-me de la senyoreta Yamabuki i ha envejar el posat xulesc d’en Taro o les gamberrades de l’Akane. I es clar, somriure amb la innocència de l’Arale i la Gachan.

Aquest primer volum, òbviament ens obre les portes a la fabulosa Vila del Pingüí, un poble aïllat i replet de personatges estranys però entranyables. En Sembei Norimaki (per mi el gran protagonista i de qui soc més fan) és un científic solter que un dia inventa un robot en forma de nena. L’anomena Arale i la fa passar per germana seva petita. En Sembei és un professor brillant però decididament també és un pervertit entranyable que somia amb casar-se amb la professora de l’escola, la senyoreta Yamabuki.

L’Arale peca d’innocent utilitzant un cos que no coneix i amb un sentit del ridícul inexistent. Juntament amb la seva inseparable Gatxan (un ésser antediluvià que menja qualsevol cosa menys pneumàtics) i els amics de l’institut, l’Akane, el Taro i el Pisuke correrà mil i una aventures per la Vila del Pingüí i per tots els llocs on els invents del professor Norimaki els porti.

Akira Toriyama, el consagrat autor de la sèrie va comença a dibuixar-la i guionitzar-la per la revista japonesa Shonen Jump el 1980. Es tracta d’aventures curtes, poc més que uns gags units entre sí al voltant d’un tema d’àmbit universal com l’amistat, però també a la simple aventura histriònica sense més intenció que fer-nos riures. Al començament, sobretot estan pensats per donar a conèixer la personalitat dels personatges principals; En Sembei Norimaki i l’Arale. Però aquests personatges només son la porta d’entrada a un món absurd replet d’éssers especials que combinen la mitologia japonesa amb la cultura pop. Descobrirem com ambdós mons es fusionen de forma perfecta en un escenari on tot s’hi val. Tenim des de monstres mitològics i populars (Godzilla és un referent constant per exemple) a personatges de la cultura popular de l’època (com les paròdies de Harry el Brut o Superman sense anar més lluny o les referències gens dissimulades a Star Wars, Star Trek i mil icones més).

Toriyama crea un cocktail rocambolesc de personatges tendres dels que no pots desfer-te’n. Des de la obsessió malaltissa d’en Sembei per les noies (i en especial per la senyoreta Yamabuki) fins a personatges tant secundaris com la parella de policies als quals l’Arale destrossa el cotxe cada cop que corre esperitada. La combinació del que sembla una intencionalitat d’atorgar al manga un caràcter infantil es combina, tantmateix, amb capítols que més aviat semblen per a un públic adult.

No tots aquests personatges ens trobarem en aquest primer volum Els anirem descobrint en les aventures posteriors però he volgut nombrar-los per que entengueu fins a quin punt la paròdia creada per Akira Toriyama podia ser creativa i visceralment divertida. Entenc que la majoria de vosaltres haurà vist la sèrie de televisió i fins i tot alguns potser opineu que no n’hi ha per tant però torno a dir-ho: Aquesta no és una ressenya on la objectivitat sigui fiable al 100%. Sí que us puc afirmar del cert que he continuat rient amb les aventures del Dr. Slump, encara que hagin passat més de trenca-cinc anys des que vaig esbatanar els ulls davant del televisor.

Val més tard que mai. No entendré mai com s’ha pogut trigar tant a traduir el manga al català (sabent que en el seu moment va ser un èxit i d’un autor que poc desprès triomfava mundialment amb Bola de drac), tampoc no em vull preguntar perquè no es va treure l’edició en català al mateix que temps que la castellana fa sis anys (les ha publicat la mateixa editorial)

I encara que la present edició definitiva vagi dirigida especialment als que tenim certa edat (ejem...) també puc assegurar que mon fill petit de 12 anys també riu mentre llegeix les surrealistes aventures de l’Arale i els seus. Feu-vos un favor: Llegiu al Dr. Slump en la llengua en que el vau sentir per primer cop!

Oyo!

Eloi Puig
16/07/2022